Naufragis, balenes varades
i altres troballes recorrent en caiac de mar la Patagonia Xilena.
23 de novembre del 2006,
en un punt de l’oceà Antàrtic situat a 1000 milles al sud de Ciutat del Cap
(Sud-àfrica). El navegant gal·lès Alex Thomson es troba donant la volta al món
en solitari competint per la Velux 5 Ocean. De sobte la ruptura de l’orça
pivotant deixa el veler patrocinat per Hugo Boss en una situació crítica i el
seu tripulant és rescatat per un altre participant. L’embarcació queda
abandonada i es dona per descomptat el seu naufragi imminent.
31 de gener del 2016, Parc
nacional Bernardo O’Higgins. Juntament amb el xilé Cristian Donoso, un dels exploradors més
experimentats de Sud-Amèrica, estem recorrent
més de 600 km en caiac de mar per alguns dels indrets més desconeguts de la
Patagonia. En el punt més crític i remot del recorregut, localitzem l’Hugo
Boss a més de 20.000 km d’on va ser abandonat fa gairebé 10 anys. Nombrosos
mitjans especialitats de tot el món s'han fet ressò d’aquesta troballa.
Varem topar amb l’Hugo
Boss quan de fet estavem buscant un altre naufragi molt més antic. I és que aquesta
zona de costa oceànica, on el pacífic colpeja sense pietat un litoral farcit de
baixos, roques i illots, va ser
testimoni el 14 de maig de 1741 del final de la fragata Wager. La Wager
formava part de l’esquadra que van enviar els anglesos capitanejada pel comodor
Anson amb la missió de combatre el domini espanyol de les costes del Pacífic.
Finalment van ser les terribles condicions meteorològiques les que van vèncer
als dos exercits. El relat que en van deixar Lord Byron i altres dels escassos
supervivents de la Wager, van convertir el seu anhel desesperat per mantenir la
vida en gairebé una llegenda.
Malauradament l’Hugo Boss
no és l’única sorpresa del viatge. A poca distància d’on es troba el veler
també es localitza l’esquelet d’un rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i uns dies més
tard un altre exemplar de la mateixa espècie mort recentment. Tot indica que
aquesta troballa esta relacionada amb la notícia
que va fer pública National Geographic
el 20 de novembre del 2015 on es relatava la descoberta de prop de 400 balenes
mortes a mitjans d’any, un dels episodis de mort massiva de cetacis més
importants de les últimes dècades a tot el món. La publicació va estar
envoltada d’una certa polèmica ja que els científics van arribar amb la
coneguda editorial americana a un acord de confidencialitat a canvi del
finançament de les investigacions. Les autoritats Xilenes van formalitzar una
queixa per les implicacions que en matèria de salut pública i de medi ambient
podia tenir la omissió voluntària d’aquesta informació durant els mesos que van
passar des de la troballa fins al moment de la publicació.
Les restes de l’Hugo Boss
comparteixen el paisatge amb colònies de pingüins, lleons marins i una
naturalesa intacte. El contrast es fa ben palès. El parc nacional Bernardo
O’Higgins és el més gran de Xile i el desè més gran del món amb 3.525.901
ha. Excepte en alguns pocs indrets, la presència humana en el seu interior és
inexistent. A la part que toca al continent, presidida pels Andes, s’hi estén
el vast “Campo de Hielo Sur”, impedint tot excés terrestre. Entremig, un
inabastable laberint de canals i fiords s’allarga des dels dominis del gel
fins a la perifèria oceànica del parc, on el Pacífic manté allunyades les
embarcacions que prefereixen la seguretat dels canals fora de l’abast de les
trampes d’un litoral traïdor. Allí on els fiords van a morir contra el “Campo
de Hielo Sur”, la massa de gel més gran del planeta fora de les zones polars,
els fronts de les glaceres desemboquen sobre el mar escopint trossos de gel que
romanen flotant com sentinelles gelosos d’unes glaceres amenaçades pel constant
retrocés. El Glaciar Bernardo és un exemple d’aquest contacte entre el mar i el
glaç. La panoràmica imponent comparteix protagonisme amb la major població
coneguda de Huemul (Hippocamelus bisulcus).
Aquest confiat cérvol endèmic dels Andes australs ha patit com tantes altres
espècies una dràstica disminució del seu nombre fins a convertir-se en una
espècie en perill d’extinció. Els voltants d’aquesta glacera proporcionen a
l’espècie un oasi de tranquil·litat i bones pastures i ha sigut possible
observar-los en gran nombre inclús des dels caiacs.
Els límits del parc
coincideixen en gran mesura amb els confins que recorrien els kawésqar amb
les seves canoes en busca de mariscs, lleons marins i aus. La major part dels
darrers representants d’aquest grup indígena viuen actualment a Puerto Edén, la
única població existent dintre del parc, i han abandonat totalment les seves
costums ancestrals. Sort en van tenir els pocs supervivents de la Wager de
creuar-se amb aquests nòmades pacífics sense els quals la seva supervivència
s’hauria tornat desesperadament improbable. Gràcies a ells van poder arribar
fins a l’illa de Chiloé on van ser capturats pels espanyols. Del seu pas per
aquestes terres s’ha localitzat durant aquesta expedició diversos corrals de
pesca i un sender equipat amb pals travessers que han facilitat un pas de 500 m
per on s’ha pogut transportar els caiacs per un estret istme evitant una volta
de més de 80 km de navegació.
El punt d’inici i final de
la ruta ha sigut Caleta Tortel. No hi ha cotxes ni carrers, només una
xarxa de passarel·les de fusta que s’enfilen des del mar per unir entre si les petites
edificacions de fusta. Aquesta petita comuna
connectada recentment a la carretera austral no disposava de cap accés
terrestre fins al 2003. A 3km de distancia, situada en una illa fluvial del
delta del riu Baker, hi ha un cementiri envoltat de misteri; la “Isla de los Muertos”. Les 33 creus
de fusta van ser descobertes el 1950 en mig de la densa vegetació austral i del
misteri sobre l’origen i la causa de la mort dels qui hi restaven enterrats.
Tot i que s’ha anat coneixent algunes dades, es manté una certa controvèrsia
entre les diferents teories que intenten explicar els fets ocorreguts. 
També podeu veure un vídeo curt
