COSTA PERDIDA disponible en REELHOUSE

Premios para el documental "Costa Perdida"

Muy satisfecho con los recientes reconocimientos que ha recibido nuestro documental COSTA PERDIDA




Por un lado, el documental ha sido premiado en la Mostra d'Audiovisuals i Fotografia de Muntanya de Sant Martí en segunda posición de la sección profesional. Por otro lado, también ha sido incluido dentro de la sección oficial del prestigioso Festival de películas Nativas ARICA 2019. Costa Perdida ha sido una de las 72 obras incluidas en la selección oficial de este festival en el que en la presente edición se han presentado más de 1.600 películas de los cinco continentes.


                       

Momento de la entrega del premio en Can Felipa (Barcelona)

Conferència: Regnes del Gel

Molt content amb l'acollida que va tenir el passat divendres 5 d'abril la conferència sobre les meves expedicions en caiac per algunes de les regions més inhòspites de la terra: Alaska, Patagonia i Antàrtida

Gràcies per la gran acollida a la gent de la Secció Excursionista Ateneu Sanjustenc i felicitats pel seu magnífic cicle de conferències

Podeu veure fotografies d'aquests viatges a la galeria de la web
Podeu llegir el relat d'algunes d'aquestes expedicions a l'apartat d'articles de la web
També podeu veure el documental sobre l'expedició "Costa Perdida" que va transcorre pels canals solitaris de la Patagonia chilena. Aquí us en deixo el trailer:

Costa Perdida from Roger Rovira on Vimeo.

Exposición: "En kayak por los reinos del hielo"

Este pasado mes de julio ha sido expuesta en la sede de la empresa Hewlett-Packard de Sant Cugat (Barcelona), una selección de fotos de mis viajes en kayak por los extremos del planeta. La imágenes han sido impresas de la mano de HP utilizando la última generación de impresoras del mercado.

"Alaska, Patagonia y Antártida son regiones inhóspitas de latitudes extremas que comparten entre si la soledad y el mantenimiento de una naturaleza exuberante. A pesar de las dificultades logísticas evidentes, el kayak ofrece una forma pausada y no invasiva de adentrarse en estos hábitats frágiles y acercarse discretamente a los seres vivos que de todas formas se muestran sorprendentemente confiados. Como fotógrafo hay que sumar a todas las dificultades que comporta la expedición en sí, el esfuerzo extra que supone realizar las imágenes y cargar con el material fotográfico. Pero el esfuerzo merece la pena ya que esta forma de moverse permite acceder a sitios únicos e inaccesibles."

Colonia de lobos marinos (Arctophoca australis) en los canales autrales. Patagonia (Chile)  2007

Remontando un río en la isla Madre de Díos. Patagonia (Chile) 2007

Un oso negro (Ursus americanus) apaprece entre la vegetación. Alaska 2009

Oso negro (Ursus americanus) trepando para comerse tranquilamente el salmón acabado de cazar. Alaska 2009

Campamento. Alaska 2009

Iceberg en el fiordo Le Conte. Alaska 2009

Le Conte Glacier. Alaska 2009

Glaciar Bernardo. Patagonia (Chile) 2016

Tempano de hielo. Patagonia (Chile) 2016

Grupo de cauquén cabeza gris (Chloephaga poliocephala). Patagonia (Chile) 2016

Firodo Bernardo después de la tormenta. Patagonia (Chile) 2016

Lobos marinos (Arctophoca australis) en el canal Messier. Patagonia (Chile) 2016

Catedral de mármol. Lago General Carrera. Patagonia (Chile) 2016

Pingüino papúa (Pygoscelis papua). South Shetland islands (Antártida ) 2017

Greenwich Island. South Shetland islands (Antártida ) 2017 

Elefante marino del sur (Mirounga leonina).  South Shetland islands (Antártida ) 2017 

Pelea de machos jovenes de elefante marino del sur (Mirounga leonina).  South Shetland islands (Antártida ) 2017 

English Strait.  South Shetland islands (Antártida ) 2017 

Lobo marino antártico (Arctophoca gazella).  South Shetland islands (Antártida ) 2017  

Campamento en Robert Island con dos focas de  Weddell (Leptonychotes weddellii) de vecinas.  South Shetland islands (Antártida ) 2017 

"La costa perduda" a la revista MUNTANYA

Aquest mes de juny, a la revista MUNTANYA, podeu trobar el reportatge sobre l'expedició Costa Perduda que fa poc també va aparèixer publicada a la revista especialitzada Ocean Paddler. També podeu veure la versió curta del vídeo.

Estrena de documentals

El passat 8 d'abril vaig estrenar en motiu del VIII Simpòsium Internacional de Caiac de Mar PAGAIA

els dos documentals fets durant el meus darrers viatges:

"La Costa Perduda. Un vitage en caiac per la Patagonia Xilena" gener-febrer 2016 realitzat al remot Parc Nacional Bernardo O'Higgins a la Patagonia Chilena.

"Expedició Integració Antàrtica" gener-febrer 2017 realitzat a les illes Shetland del Sud a l'Antàrtida.

Aquí us deixo els dos trailers:

"The Lost Coast" Ocean Paddler

"COSTA PERDIDA"

Naufragis, balenes varades i altres troballes recorrent en caiac de mar  la Patagonia Xilena.

23 de novembre del 2006, en un punt de l’oceà Antàrtic situat a 1000 milles al sud de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). El navegant gal·lès Alex Thomson es troba donant la volta al món en solitari competint per la Velux 5 Ocean. De sobte la ruptura de l’orça pivotant deixa el veler patrocinat per Hugo Boss en una situació crítica i el seu tripulant és rescatat per un altre participant. L’embarcació queda abandonada i es dona per descomptat el seu naufragi imminent.

31 de gener del 2016, Parc nacional Bernardo O’Higgins. Juntament amb el xilé Cristian Donoso, un dels exploradors més experimentats de Sud-Amèrica, estem recorrent més de 600 km en caiac de mar per alguns dels indrets més desconeguts de la Patagonia. En el punt més crític i remot del recorregut, localitzem l’Hugo Boss a més de 20.000 km d’on va ser abandonat fa gairebé 10 anys. Nombrosos mitjans especialitats de tot el món s'han fet ressò d’aquesta troballa.

Varem topar amb l’Hugo Boss quan de fet estavem buscant un altre naufragi molt més antic. I és que aquesta zona de costa oceànica, on el pacífic colpeja sense pietat un litoral farcit de baixos, roques i illots,  va ser testimoni el 14 de maig de 1741 del final de la fragata Wager. La Wager formava part de l’esquadra que van enviar els anglesos capitanejada pel comodor Anson amb la missió de combatre el domini espanyol de les costes del Pacífic. Finalment van ser les terribles condicions meteorològiques les que van vèncer als dos exercits. El relat que en van deixar Lord Byron i altres dels escassos supervivents de la Wager, van convertir el seu anhel desesperat per mantenir la vida en gairebé una llegenda.

El lloc exacte on es creu actualment que va tenir lloc el naufragi no coincideix amb les descripcions que en van donar els supervivents. És per això que en aquesta expedició s’ha recorregut el mateix desolat territori per on varen lluitar aquells malaurats homes amb l’esperança de trobar algun indici de la presència de la nau sense més resultats que la localització d’una badia que concordaria amb la narració de la tragèdia.

Malauradament l’Hugo Boss no és l’única sorpresa del viatge. A poca distància d’on es troba el veler també es localitza l’esquelet d’un rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i uns dies més tard un altre exemplar de la mateixa espècie mort recentment. Tot indica que aquesta troballa esta relacionada amb la notícia que va fer pública National Geographic el 20 de novembre del 2015 on es relatava la descoberta de prop de 400 balenes mortes a mitjans d’any, un dels episodis de mort massiva de cetacis més importants de les últimes dècades a tot el món. La publicació va estar envoltada d’una certa polèmica ja que els científics van arribar amb la coneguda editorial americana a un acord de confidencialitat a canvi del finançament de les investigacions. Les autoritats Xilenes van formalitzar una queixa per les implicacions que en matèria de salut pública i de medi ambient podia tenir la omissió voluntària d’aquesta informació durant els mesos que van passar des de la troballa fins al moment de la publicació.   

Les restes de l’Hugo Boss comparteixen el paisatge amb colònies de pingüins, lleons marins i una naturalesa intacte. El contrast es fa ben palès. El parc nacional Bernardo O’Higgins és el més gran de Xile i el desè més gran del món amb 3.525.901 ha. Excepte en alguns pocs indrets, la presència humana en el seu interior és inexistent. A la part que toca al continent, presidida pels Andes, s’hi estén el vast “Campo de Hielo Sur”, impedint tot excés terrestre. Entremig, un inabastable laberint de canals i fiords s’allarga des dels dominis del gel fins a la perifèria oceànica del parc, on el Pacífic manté allunyades les embarcacions que prefereixen la seguretat dels canals fora de l’abast de les trampes d’un litoral traïdor. Allí on els fiords van a morir contra el “Campo de Hielo Sur”, la massa de gel més gran del planeta fora de les zones polars, els fronts de les glaceres desemboquen sobre el mar escopint trossos de gel que romanen flotant com sentinelles gelosos d’unes glaceres amenaçades pel constant retrocés. El Glaciar Bernardo és un exemple d’aquest contacte entre el mar i el glaç. La panoràmica imponent comparteix protagonisme amb la major població coneguda de Huemul (Hippocamelus bisulcus). Aquest confiat cérvol endèmic dels Andes australs ha patit com tantes altres espècies una dràstica disminució del seu nombre fins a convertir-se en una espècie en perill d’extinció. Els voltants d’aquesta glacera proporcionen a l’espècie un oasi de tranquil·litat i bones pastures i ha sigut possible observar-los en gran nombre inclús des dels caiacs.   

              

Els límits del parc coincideixen en gran mesura amb els confins que recorrien els kawésqar amb les seves canoes en busca de mariscs, lleons marins i aus. La major part dels darrers representants d’aquest grup indígena viuen actualment a Puerto Edén, la única població existent dintre del parc, i han abandonat totalment les seves costums ancestrals. Sort en van tenir els pocs supervivents de la Wager de creuar-se amb aquests nòmades pacífics sense els quals la seva supervivència s’hauria tornat desesperadament improbable. Gràcies a ells van poder arribar fins a l’illa de Chiloé on van ser capturats pels espanyols. Del seu pas per aquestes terres s’ha localitzat durant aquesta expedició diversos corrals de pesca i un sender equipat amb pals travessers que han facilitat un pas de 500 m per on s’ha pogut transportar els caiacs per un estret istme evitant una volta de més de 80 km de navegació.

El punt d’inici i final de la ruta ha sigut Caleta Tortel. No hi ha cotxes ni carrers, només una xarxa de passarel·les de fusta que s’enfilen des del mar per unir entre si les petites edificacions de fusta.  Aquesta petita comuna connectada recentment a la carretera austral no disposava de cap accés terrestre fins al 2003. A 3km de distancia, situada en una illa fluvial del delta del riu Baker, hi ha un cementiri envoltat de misteri;  la “Isla de los Muertos”. Les 33 creus de fusta van ser descobertes el 1950 en mig de la densa vegetació austral i del misteri sobre l’origen i la causa de la mort dels qui hi restaven enterrats. Tot i que s’ha anat coneixent algunes dades, es manté una certa controvèrsia entre les diferents teories que intenten explicar els fets ocorreguts. 

Més fotos aquí
També podeu veure un vídeo curt

   

  

Puerto de Coquimbo CHILE

Les costes del nord de Chile i Perú reben els efectes de la corrent de Humboldt,  una corrent oceànica que fa emergir aigües molt profundes i per tant fredes i riques en plàncton. Terra endins, la manca d'evaporació provocada per la baixa temperatura marina, determina un clima àrid com el del desert d'Atacama, en canvi, la gran quantitat de nutrients porta associada una abundant població de peixos i aus aquàtiques. Diversos espais protegits, com la Reserva Nacional Pingüino de Humboldt es poden visitar per tota aquesta extensa zona costera, però a qualsevol lloc es fàcil observar aquesta sorprenent riquesa faunística. Quan s'uneix la presència d'animals potencialment oportunistes com els pelicans i els lleons marins amb la disponibilitat freqüent d'aliment fàcil, com passa a molts ports, ens podem trobar amb un espectacle xocant com el que s’esdevé al Port de Coquimbo: