Calendario 2017 PIRINEOS

Este año he tenido la oportunidad de ilustrar con mis fotografías el calendario oficial de la revista EL MUNDO DE LOS PIRINEOS. El mismo que año tras año he tenido colgado en mi estudio y que me ha permitido disfrutar del trabajo de los compañeros que me han precedido. Mucha satisfacción y agradecimiento hacia la revista El Mundo de los Pirineos por haber podido forma parte de este gran referente. Feliz 2017 a todos!!! 

L'Algarve (Portugal) en caiac

L'Algrave és un d'aquells llocs que conviden a recorre'ls des del mar. El ritme pausat d'un caiac permet explorar tots els racons d’aquesta costa enrevessada. Des dels canals laberíntics i plens d'aus aquàtiques del Parc Natural de Ría Formosa, fins a les coves, túnels i arcs de la seva costa de roca calcaria que sembla extreta, talment, d’un catàleg de processos càrstics. Per si això fos poc, les marees canvien la seva fisonomia en períodes creixents i decreixents d’unes sis hores. Es pot fer un mateix recorregut i veure com canvia entre l’anada i la tornada, veure com apareixen i desapareixen cavitats engolides pel mar i navegar entre agulles de roca on unes hores abans ni tans sols hi havia aigua.

"Aventura en el Montsec" en la revista PIRINEOS

En este último número de El Mundo de los PIRINEOS nº112 (julio-agosto 2016) aparece un reportaje sobre actividades deportivas en el medio natural con el que he participado con la realización de las fotografías y el texto. En la entrada del reportaje foto de la Ermita de la Pertusa.

Desde su vertiente meridional, la sierra del Montsec se eleva impetuosa sobre los valles y las sierras intermedias de las comarcas de la Noguera y la Ribagorza como una muralla caliza de cuarenta kilómetros de largo. Pero dos profundos cortes interrumpen su infranqueable apariencia. Son los que le asestan dos ríos, Noguera Ribagorçana y Noguera Pallaresa dando forma a los espectaculares desfiladeros de Montrebei y Terradets respectivamente. Queda así dividida la sierra en tres sectores, que de oeste a este reciben los nombres del Montsec de Estall, en la parte aragonesa y el Montsec de Ares y el Montsec de Rúbies en tierras catalanas. Por su orientación la sierra presenta una acusada asimetría entre esta escarpada y solana vertiente y la suave y umbría ladera norte que mira hacia el Pallars Jussà. En definitiva, un escenario inigualable para la práctica de deportes en la naturaleza por tierra, agua y aire. 

El Congost de Montrebei en kayak

Btt en el despoblado de Finestres

Parapente y ala delta en el Montsec

Grallera del Boixeguer

Vias ferradas de Teletubbies+Olmo-Soler

Y otras imágenes que realice para el reportaje:

Cara sur del Montsec d'Ares

 Ala delta

 Aterrizaje en Àger

 Rutas btt desde el Monestir de les Avellanes

 Descenso a las profundidades de la Grallera del Boixeguer

 Cova Colomera

 Montrebei desde sus aguas

 Via ferrata Teletubbies+Olmo-Soler

La volta a Menorca publicada

Aquest mes ha sortit publicat el meu article i fotografies sobre la volta a Menorca en caiac a les revistes GRANDES ESPACIOS i OCEAN PADDLER. Podeu veure més imatges a l'entrada que vaig fer a aquest blog en el seu moment.



Grandes Espacios 222 (Juny 2016)

"Menorca es uno de esos sitios perfectos para recorrer en un kayak. En su costa se esconden cuevas de aguas azules, angostos pasadizos entre rocas y calas recónditas entre elevados acantilados. Sitios a menudo inaccesibles desde tierra y demasiado intrincados para navegarlos con embarcaciones mayores. Y todo ello salpicado de aldeas que ofrecen un delicioso refugio a orilla del mar. Un auténtico paraíso para los amantes del piragüismo y la naturaleza!"

Ocean Paddler 52 (juny 2016)

"The ferry gate rises heavily, slowly revealing Mahón Harbour. It is autumn, but the temperature is warm even early in the morning. The few people passing through the port looking curiously at a group of seven paddlers dragging their weighty kayaks towards the water."

"COSTA PERDIDA"

Naufragis, balenes varades i altres troballes recorrent en caiac de mar  la Patagonia Xilena.

23 de novembre del 2006, en un punt de l’oceà Antàrtic situat a 1000 milles al sud de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). El navegant gal·lès Alex Thomson es troba donant la volta al món en solitari competint per la Velux 5 Ocean. De sobte la ruptura de l’orça pivotant deixa el veler patrocinat per Hugo Boss en una situació crítica i el seu tripulant és rescatat per un altre participant. L’embarcació queda abandonada i es dona per descomptat el seu naufragi imminent.

31 de gener del 2016, Parc nacional Bernardo O’Higgins. Juntament amb el xilé Cristian Donoso, un dels exploradors més experimentats de Sud-Amèrica, estem recorrent més de 600 km en caiac de mar per alguns dels indrets més desconeguts de la Patagonia. En el punt més crític i remot del recorregut, localitzem l’Hugo Boss a més de 20.000 km d’on va ser abandonat fa gairebé 10 anys. Nombrosos mitjans especialitats de tot el món s'han fet ressò d’aquesta troballa.

Varem topar amb l’Hugo Boss quan de fet estavem buscant un altre naufragi molt més antic. I és que aquesta zona de costa oceànica, on el pacífic colpeja sense pietat un litoral farcit de baixos, roques i illots,  va ser testimoni el 14 de maig de 1741 del final de la fragata Wager. La Wager formava part de l’esquadra que van enviar els anglesos capitanejada pel comodor Anson amb la missió de combatre el domini espanyol de les costes del Pacífic. Finalment van ser les terribles condicions meteorològiques les que van vèncer als dos exercits. El relat que en van deixar Lord Byron i altres dels escassos supervivents de la Wager, van convertir el seu anhel desesperat per mantenir la vida en gairebé una llegenda.

El lloc exacte on es creu actualment que va tenir lloc el naufragi no coincideix amb les descripcions que en van donar els supervivents. És per això que en aquesta expedició s’ha recorregut el mateix desolat territori per on varen lluitar aquells malaurats homes amb l’esperança de trobar algun indici de la presència de la nau sense més resultats que la localització d’una badia que concordaria amb la narració de la tragèdia.

Malauradament l’Hugo Boss no és l’única sorpresa del viatge. A poca distància d’on es troba el veler també es localitza l’esquelet d’un rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i uns dies més tard un altre exemplar de la mateixa espècie mort recentment. Tot indica que aquesta troballa esta relacionada amb la notícia que va fer pública National Geographic el 20 de novembre del 2015 on es relatava la descoberta de prop de 400 balenes mortes a mitjans d’any, un dels episodis de mort massiva de cetacis més importants de les últimes dècades a tot el món. La publicació va estar envoltada d’una certa polèmica ja que els científics van arribar amb la coneguda editorial americana a un acord de confidencialitat a canvi del finançament de les investigacions. Les autoritats Xilenes van formalitzar una queixa per les implicacions que en matèria de salut pública i de medi ambient podia tenir la omissió voluntària d’aquesta informació durant els mesos que van passar des de la troballa fins al moment de la publicació.   

Les restes de l’Hugo Boss comparteixen el paisatge amb colònies de pingüins, lleons marins i una naturalesa intacte. El contrast es fa ben palès. El parc nacional Bernardo O’Higgins és el més gran de Xile i el desè més gran del món amb 3.525.901 ha. Excepte en alguns pocs indrets, la presència humana en el seu interior és inexistent. A la part que toca al continent, presidida pels Andes, s’hi estén el vast “Campo de Hielo Sur”, impedint tot excés terrestre. Entremig, un inabastable laberint de canals i fiords s’allarga des dels dominis del gel fins a la perifèria oceànica del parc, on el Pacífic manté allunyades les embarcacions que prefereixen la seguretat dels canals fora de l’abast de les trampes d’un litoral traïdor. Allí on els fiords van a morir contra el “Campo de Hielo Sur”, la massa de gel més gran del planeta fora de les zones polars, els fronts de les glaceres desemboquen sobre el mar escopint trossos de gel que romanen flotant com sentinelles gelosos d’unes glaceres amenaçades pel constant retrocés. El Glaciar Bernardo és un exemple d’aquest contacte entre el mar i el glaç. La panoràmica imponent comparteix protagonisme amb la major població coneguda de Huemul (Hippocamelus bisulcus). Aquest confiat cérvol endèmic dels Andes australs ha patit com tantes altres espècies una dràstica disminució del seu nombre fins a convertir-se en una espècie en perill d’extinció. Els voltants d’aquesta glacera proporcionen a l’espècie un oasi de tranquil·litat i bones pastures i ha sigut possible observar-los en gran nombre inclús des dels caiacs.   

              

Els límits del parc coincideixen en gran mesura amb els confins que recorrien els kawésqar amb les seves canoes en busca de mariscs, lleons marins i aus. La major part dels darrers representants d’aquest grup indígena viuen actualment a Puerto Edén, la única població existent dintre del parc, i han abandonat totalment les seves costums ancestrals. Sort en van tenir els pocs supervivents de la Wager de creuar-se amb aquests nòmades pacífics sense els quals la seva supervivència s’hauria tornat desesperadament improbable. Gràcies a ells van poder arribar fins a l’illa de Chiloé on van ser capturats pels espanyols. Del seu pas per aquestes terres s’ha localitzat durant aquesta expedició diversos corrals de pesca i un sender equipat amb pals travessers que han facilitat un pas de 500 m per on s’ha pogut transportar els caiacs per un estret istme evitant una volta de més de 80 km de navegació.

El punt d’inici i final de la ruta ha sigut Caleta Tortel. No hi ha cotxes ni carrers, només una xarxa de passarel·les de fusta que s’enfilen des del mar per unir entre si les petites edificacions de fusta.  Aquesta petita comuna connectada recentment a la carretera austral no disposava de cap accés terrestre fins al 2003. A 3km de distancia, situada en una illa fluvial del delta del riu Baker, hi ha un cementiri envoltat de misteri;  la “Isla de los Muertos”. Les 33 creus de fusta van ser descobertes el 1950 en mig de la densa vegetació austral i del misteri sobre l’origen i la causa de la mort dels qui hi restaven enterrats. Tot i que s’ha anat coneixent algunes dades, es manté una certa controvèrsia entre les diferents teories que intenten explicar els fets ocorreguts. 

Més fotos aquí
També podeu veure un vídeo curt