21 d’abr. 2016

"COSTA PERDIDA"


Naufragis, balenes varades i altres troballes recorrent en caiac de mar  la Patagonia Xilena.


23 de novembre del 2006, en un punt de l’oceà Antàrtic situat a 1000 milles al sud de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). El navegant gal·lès Alex Thomson es troba donant la volta al món en solitari competint per la Velux 5 Ocean. De sobte la ruptura de l’orça pivotant deixa el veler patrocinat per Hugo Boss en una situació crítica i el seu tripulant és rescatat per un altre participant. L’embarcació queda abandonada i es dona per descomptat el seu naufragi imminent.

31 de gener del 2016, Parc nacional Bernardo O’Higgins. Juntament amb el xilé Cristian Donoso, un dels exploradors més experimentats de Sud-Amèrica, estem recorrent més de 600 km en caiac de mar per alguns dels indrets més desconeguts de la Patagonia. En el punt més crític i remot del recorregut, localitzem l’Hugo Boss a més de 20.000 km d’on va ser abandonat fa gairebé 10 anys. Nombrosos mitjans especialitats de tot el món s'han fet ressò d’aquesta troballa.



Varem topar amb l’Hugo Boss quan de fet estavem buscant un altre naufragi molt més antic. I és que aquesta zona de costa oceànica, on el pacífic colpeja sense pietat un litoral farcit de baixos, roques i illots,  va ser testimoni el 14 de maig de 1741 del final de la fragata Wager. La Wager formava part de l’esquadra que van enviar els anglesos capitanejada pel comodor Anson amb la missió de combatre el domini espanyol de les costes del Pacífic. Finalment van ser les terribles condicions meteorològiques les que van vèncer als dos exercits. El relat que en van deixar Lord Byron i altres dels escassos supervivents de la Wager, van convertir el seu anhel desesperat per mantenir la vida en gairebé una llegenda.

El lloc exacte on es creu actualment que va tenir lloc el naufragi no coincideix amb les descripcions que en van donar els supervivents. És per això que en aquesta expedició s’ha recorregut el mateix desolat territori per on varen lluitar aquells malaurats homes amb l’esperança de trobar algun indici de la presència de la nau sense més resultats que la localització d’una badia que concordaria amb la narració de la tragèdia.


Malauradament l’Hugo Boss no és l’única sorpresa del viatge. A poca distància d’on es troba el veler també es localitza l’esquelet d’un rorqual boreal (Balaenoptera borealis) i uns dies més tard un altre exemplar de la mateixa espècie mort recentment. Tot indica que aquesta troballa esta relacionada amb la notícia que va fer pública National Geographic el 20 de novembre del 2015 on es relatava la descoberta de prop de 400 balenes mortes a mitjans d’any, un dels episodis de mort massiva de cetacis més importants de les últimes dècades a tot el món. La publicació va estar envoltada d’una certa polèmica ja que els científics van arribar amb la coneguda editorial americana a un acord de confidencialitat a canvi del finançament de les investigacions. Les autoritats Xilenes van formalitzar una queixa per les implicacions que en matèria de salut pública i de medi ambient podia tenir la omissió voluntària d’aquesta informació durant els mesos que van passar des de la troballa fins al moment de la publicació.   



Les restes de l’Hugo Boss comparteixen el paisatge amb colònies de pingüins, lleons marins i una naturalesa intacte. El contrast es fa ben palès. El parc nacional Bernardo O’Higgins és el més gran de Xile i el desè més gran del món amb 3.525.901 ha. Excepte en alguns pocs indrets, la presència humana en el seu interior és inexistent. A la part que toca al continent, presidida pels Andes, s’hi estén el vast “Campo de Hielo Sur”, impedint tot excés terrestre. Entremig, un inabastable laberint de canals i fiords s’allarga des dels dominis del gel fins a la perifèria oceànica del parc, on el Pacífic manté allunyades les embarcacions que prefereixen la seguretat dels canals fora de l’abast de les trampes d’un litoral traïdor. Allí on els fiords van a morir contra el “Campo de Hielo Sur”, la massa de gel més gran del planeta fora de les zones polars, els fronts de les glaceres desemboquen sobre el mar escopint trossos de gel que romanen flotant com sentinelles gelosos d’unes glaceres amenaçades pel constant retrocés. El Glaciar Bernardo és un exemple d’aquest contacte entre el mar i el glaç. La panoràmica imponent comparteix protagonisme amb la major població coneguda de Huemul (Hippocamelus bisulcus). Aquest confiat cérvol endèmic dels Andes australs ha patit com tantes altres espècies una dràstica disminució del seu nombre fins a convertir-se en una espècie en perill d’extinció. Els voltants d’aquesta glacera proporcionen a l’espècie un oasi de tranquil·litat i bones pastures i ha sigut possible observar-los en gran nombre inclús des dels caiacs.   



              
Els límits del parc coincideixen en gran mesura amb els confins que recorrien els kawésqar amb les seves canoes en busca de mariscs, lleons marins i aus. La major part dels darrers representants d’aquest grup indígena viuen actualment a Puerto Edén, la única població existent dintre del parc, i han abandonat totalment les seves costums ancestrals. Sort en van tenir els pocs supervivents de la Wager de creuar-se amb aquests nòmades pacífics sense els quals la seva supervivència s’hauria tornat desesperadament improbable. Gràcies a ells van poder arribar fins a l’illa de Chiloé on van ser capturats pels espanyols. Del seu pas per aquestes terres s’ha localitzat durant aquesta expedició diversos corrals de pesca i un sender equipat amb pals travessers que han facilitat un pas de 500 m per on s’ha pogut transportar els caiacs per un estret istme evitant una volta de més de 80 km de navegació.

El punt d’inici i final de la ruta ha sigut Caleta Tortel. No hi ha cotxes ni carrers, només una xarxa de passarel·les de fusta que s’enfilen des del mar per unir entre si les petites edificacions de fusta.  Aquesta petita comuna connectada recentment a la carretera austral no disposava de cap accés terrestre fins al 2003. A 3km de distancia, situada en una illa fluvial del delta del riu Baker, hi ha un cementiri envoltat de misteri;  la “Isla de los Muertos”. Les 33 creus de fusta van ser descobertes el 1950 en mig de la densa vegetació austral i del misteri sobre l’origen i la causa de la mort dels qui hi restaven enterrats. Tot i que s’ha anat coneixent algunes dades, es manté una certa controvèrsia entre les diferents teories que intenten explicar els fets ocorreguts. 


Més fotos aquí
També podeu veure un vídeo curt